El Diario de la Vivienda

L’Ajuntament de Barcelona ha aprovat apujar fins a un 150% l’IBI dels pisos turístics quan el titular sigui un propietari o una empresa amb almenys quatre llicències. La mesura s’adreça, per tant, a tenidors amb diversos habitatges d’ús turístic. L’economista Santiago Niño Becerra n’ha qüestionat l’eficàcia i sosté que no dissuadirà aquests propietaris.

L’IBI és l’impost municipal que grava la titularitat de béns immobles i es paga cada any a l’ajuntament. A Barcelona, els pisos turístics requereixen llicència i han estat al centre del debat pel seu impacte sobre l’ús residencial i la pressió en determinats barris.

Per als qui tinguin diverses llicències turístiques, el canvi pot comportar una càrrega fiscal municipal més alta. Els propietaris afectats hauran de revisar com es concreta a l’ordenança i als rebuts, sense donar per fet que impliqui canvis automàtics en altres immobles.

El moviment llogater guanya presència en el debat sobre una possible vaga general vinculada a l’habitatge. El Sindicat de Llogateres feia temps que reclamava una aturada per aquest motiu, amb el suport d’organitzacions laborals alternatives com la CGT. CCOO i UGT afirmen que també estudiaven aquesta possibilitat, tot i que no van fer el pas definitiu fins dilluns.

L’habitatge s’ha convertit en un eix de mobilització social per l’encariment dels lloguers i les dificultats d’accés, especialment a les grans ciutats. Una vaga general, però, depèn de la implicació de sindicats laborals amb capacitat de convocatòria àmplia.

Per a propietaris i llogaters, el moviment no implica per si sol canvis legals immediats. Sí que pot augmentar la pressió política sobre mesures de lloguer, habitatge públic o regulació del mercat, que convé seguir segons com evolucioni la convocatòria.

La manca d’habitatge assequible també afecta el Regne Unit. A l’oest de Londres se citen pisos de tres habitacions per sobre de les 4.000 lliures al mes, i compartir un habitatge de quatre habitacions pot quedar una mica per sobre de les 3.000 lliures. A Edimburg, un pis de cinc habitacions, sovint compartit per estudiants i a uns vint minuts a peu del centre històric, tampoc baixa de les 3.000 lliures, fins i tot amb mancances com l’absència de doble vidre.

El problema combina demanda elevada a les grans ciutats, oferta limitada en zones ben connectades i un mercat de lloguer molt tensionat. Londres és un dels mercats residencials més cars d’Europa, i Edimburg també pateix pressió per estudiants, turisme i ocupació urbana.

Per al lector espanyol, el cas mostra que la tensió del lloguer no és un fenomen aïllat. No implica efectes directes aquí, però ajuda a situar el debat sobre preus, oferta i habitatge compartit en un context més ampli.